Monday, June 14, 2010

Kick-Ass, de Matthew Vaughn

Que un director del talent de Matthew Vaughn (crescut a l'ombra de Guy Ritchie, canviant la Claudia Schiffer per la Madonna) hagi de recórrer a un estudi independent per dur a terme la seva visió del cinema de superherois ens hauria de fer preocupar. 

Com ja hem discutit mil vegades (crec que l'última va ser amb Avatar), les productores només hi posen calers si la pel·li ha de contentar tothom. I per contentar tothom entenem defraudar l'espectadora amb un mínim d'esperances en el cinema comercial nordamericà.

Així, Kick-Ass esdevé tota una sorpresa. Respectant la premisa inicial del còmic (i crec que millorant-ne el final, com ja va passar amb Wanted), el film de Vaughn ens ofereix tot allò que se'ns nega en els darrers anys des de Hollywood. Un pas endavant en la forma i els ulls mirant als vuitanta en el fons, quan el que realment importava és que la història fos divertida i entretinguda, i poques vegades es buscaven dobles lectures o missatges més o menys subtils.



A la sala de cinema on vaig anar a veure Kick-Ass hi havia una familia formada per una parella de mitjana edat i un nano d'uns deu anys. En cada escena de masturbació, d'ultraviolència, de renecs en la boca d'una nena (la gran troballa de la peli: Hitgirl), la mare s'anava quedant pàlida. Mirava el seu fill com dient "tu, això, com si no ho haguessis vist/sentit". El nen i el pare reien i reien a cor que vols. I aquí és on rau el mèrit de Kick-Ass: ser una proposta fresca, desenfadada i desengreixant per a qualsevol tipus d'espectador sense complexes. 

L'equivalent al Zombieland en el món dels superherois. Un Supersalidos amb lycra de colors. 

Crispestes calentes i aplaudiments a la sala.